MUNTAR UN BOLO A CATALUNYA: PASSIÓ I BOGERIA

marc presentacio

Dedicat al Javi d’On The Road Music…

Quants cop hem divagat amb els col·legues sobre el tema de l’assistència als concerts? I parlem d’aquells concerts petits; a veure AC/DC, Extremoduro, Primaveras i Rocks Fest ja hi va tothom, tot i que sigui a l’únic concert que vagin durant l’any. Però mentre esperem que Metallica decideixin a venir a Europa de gira o Iron Maiden tornin a ser el reclam d’algun festival, un munt de concerts es planifiquen no només a Barcelona sinó arreu de Catalunya. No parlem de noms coneguts arreu del planeta, cert, però tampoc parlem de bandes que acaben de sortir de l’ou i que encara no dominen les quintes. Ens referim a concerts que es munten a les sales petites, a casals o a okupes, ens referim a bandes que esgarrapen el temps i els calers per poder assajar i gravar decentment les seves composicions i ens referim a persones i col·lectius que es busquen la vida per a què a la seva ciutat o al seu poble les bandes hi puguin actuar i els seus habitants ho puguin gaudir.

El problema és quan les coses no surten com s’esperen i aquell grup que et mola tant, que té tants seguidors al Facebook; un cop el portes al local del teu poble, no congrega ni a vint persones. Però no només passa a un poble això, és que a la mateixa Barcino hi ha concerts amb dues bandes que no hi van ni els amics dels músics. Excuses en podem trobar per a tots els gustos: Era un mal dia, la crisi, jugava el Barça, estic petat, l’últim disco és una mè, ja tenim una edat… També pot ser que ens creguem que tenim una super escena chupi guai i en realitat siguem quatre gats, o sis, o deu i que tots tenim el nostre grup, som els tècnics o tenim una distri o un bloc de fotos i quasi mai som únicament públic. I potser això mateix sigui la veritable grandesa del moviment. Qui sap?

Per trobar encara més contradiccions, ens trobem a grups que de cop ho peten, com Viva Belgrado i esgoten entrades de la Rocksound avisant només una setmana abans del concert. O sigui, que públic si que n’hi ha? En què quedem?

Per treure’n l’entrellat hem preguntat a gent que aposta per organitzar concerts de qualitat, assequibles econòmicament i no sempre a la rock city que durant massa temps hem cregut que era Barcelona.

Per una banda parlem amb dos veterans de guerra en això de muntar concerts com són en Koya de l’In-Cívic de Sant Feliu de Codines que, tot i portar disset anys muntant concerts, assegura que cada any els queda una assignatura pendent per aprendre i l’Alfred Alegre de Vidreres (Girona) que va començar a organitzar concerts l’any 2002, primer sota el nom de Freakorange, després com a Vidcore per acabar amb l’actual Associació Soroll. Per l’altra tenim a en Ricard Fuster de l’Associació Rock City, que fa tres anys que organitzen concerts, festivals, projeccions de cinema i activitats diverses relacionades amb la música rock a la zona d’Igualada i el col·lectiu Outro Shows de Barcelona, on hi trobem des d’un doctor en Biotecnologia a una estudiant de Disseny Tèxtil, però a qui els uneix la passió pel punk-rock i des del 2013 són part activa en l’organització de concerts a la ciutat.

outro-shows21

MOTIVACIÓ

“EL PRINCIPAL OBJECTIU ÉS PORTAR BANDES QUE ENS AGRADEN I QUE D’UNA ALTRA MANERA SEGURAMENT NO VINDRIEN”

Tots coincideixen en que la primera motivació per liar-se a muntar concerts és la passió per la música, cadascú amb les seves preferències estilístiques, però en definitiva com a una resposta passional. A part, cada un d’ells i cada una de les poblacions on actuen tenen les seves particularitats, així és com per a la gent d’Outro “tot i viure en una ciutat on hi ha força moviment de música alternativa i on hi ha moltes persones que s’ho treballen, el principal objectiu és portar bandes que ens agraden i que d’una altra manera segurament no vindrien”. En Koya coincideix en “la necessitat de veure els grups que ens agradaria veure com a públic”. Pel Ricard “el motiu principal va ser la discriminació que patia la musica rock en els esdeveniments que es realitzaven a Igualada. Ni els mitjans locals, ni les institucions locals, ni els propis establiments d’oci d’Igualada els interessa el rock, però a la nostra ciutat hi ha un públic que ho demanda, un públic minoritari, però que té dret a gaudir de la música en directe que més els agrada”. Per l’Alfred tants anys de anar a concerts i festivals a l’Atzavara Club de Sant Feliu de Guíxols i “descobrir aquells quatre xavals fent concerts a quatre parets amb una bombeta i amb els pocs mitjans que tenien” va ser crucial. “Escoltar aquells putos riffs de guitarra et posava la pell de gallina i el més important era que es feia amb ben poca cosa, només feia falta il·lusió i passió pel que t’agradava, sense floritures. Llavors va ser quan vam pensar que allò també s’havia de poder fer a Vidreres”.

CONCERTS

“ENS AGRADEN ELS GRUPS QUE TENEN LES IDEES CLARES, QUE ASSAGEN A MORT PER INTENTAR FER BONES CANÇONS I QUE FAN EL QUE ELS DONA LA GANA”

En quant al tipus de concerts que acostumen a muntar també hi trobem punts en comú. Cap dels entrevistats vol acotar-se a un estil concret i sempre parlem de concerts de poca gent. A l’Associació Igualada Rock City han “portat grups de rock d’estils diferents: hard rock, punk rock, progressiu, metal, swing… I de moment només hem tingut grups catalans i de l’estat espanyol. Hem establert contacte amb grups estrangers, però al final no hem acabat concretant res, perquè aquests grups tenen unes necessitats mínimes a nivell de catxet, allotjament i dietes que no podem cobrir”. “Encara hi ha algú que quan els hi dius que el preu de l’entrada d’un concert amb dues bandes de fora d’Igualada són 5 o 6€, et demanen indignats si hi ha consumició?”.  Les companyes d’Outro Shows aposten pels concerts petits “el més gran que hem fet ha estat d’unes 400 persones i se’ns va anar de les mans, hehehe! Ens agraden els concerts on hi ha proximitat amb les bandes i acostumem a muntar grups de fora i potenciar grups locals”. Per Vidreres han passat tots els estils possibles amb aquests quinze anys. “Ens agraden els grups que tenen les idees clares, que assagen a mort per intentar fer bones cançons i que fan el que els dona la gana sabent que no mouran més de 50 persones en pobles com el nostre. Masses vegades ‘palmen’ pasta, però ens ho passem molt bé amb ells i resultat d’això queda una amistat que mantens al llargs dels anys. Tot això no es pot pagar amb tots els diners del món!”. Des de l’In-Cívic han muntat saraus de tota mena, petits i massius però “allà on gaudim més i on es concentra el 90% de la nostra programació ha estat en les nostres bandes referents nacionals i en concerts de grups estrangers. Aquí és on em tingut experiències impagables, on em crescut, on em fet amistats, circuit, on em fet pinya… en aquests concerts ens em format com a persones”.

logo_lacaldera1

RESPOSTA DEL PÚBLIC

“A  MI, AL FINAL EL QUE MÉS M’INTERESSA ÉS AQUELL PÚBLIC REGULAR QUE VE ALS CONCERTS I GAUDEIX DE LES BANDES”

Tot i que segur que tots voldrien que fos més senzill omplir les sales on munten els concerts, estan satisfets amb la resposta del públic. La gent d’Outro Shows tenim la sort de tenir al voltant gent que valora el que fem i que ens recolza toqui qui toqui, sigui divendres o dimarts, ja que acostuma a ser un punt de trobada amb molts dels nostres amics”. Per l’Alfred viure un bolo que flipes amb només trenta persones més el fa sentir un privilegiat: “Ens anem a dormir amb un somriure d’orella a orella pensant que, tot i que no ha vingut la gent que necessitàvem, hem fet les coses tant bé com sabem i seguint la nostra filosofia! Si a tot això li sumes que al finalitzar el concert ens hem fotut unes birres, hem comprat els discos, i ens hem fumat un cigarret a la porta tot comentant la jugada, llavors tot és perfecte!”. En Ricard té la sensació de que hi ha una fidelització a la seva proposta i que cada cop s’hi apropa més gent de la comarca. “també hi ha gent que ve als nostres concerts perquè es refien del nostre criteri. I quan al final d’un bolo et ve gent del públic a donar-te les gràcies per haver portat tal o qual grup, la satisfacció és enorme”. El més crític és en Koya: “En relació al públic local podríem dir que hem fracassat. O no ens hem entès o no ens han entès. És cert que en alguns actes puntuals tenim bona resposta del poble, però generalment tenim mes públic de fora que no pas de Codines. A  mi, al final el que més m’interessa és aquell públic regular, la gent de Sentmenat, Moià, Caldes, Canovelles… gent que ve als concerts i gaudeix de les bandes”.

SUPORT DE L’ADMINISTRACIÓ

“L’AJUDA ÉS MOLT MINSA EN TERMES ECONÒMICS. LLAVORS ENS HEM DE BUSCAR LA VIDA PER OBTENIR ELS DINERS QUE FAN FALTA”

L’administració local pot jugar un paper important en el desenvolupament de les activitats dels entrevistats i a cada població tenen la seva manera de recolzar o de no fer-ho. “A l’In Cívic tenim molta sort per poder utilitzar l’espai del Centre Cívic i poder fer sempre el que em volgut. Alguna vegada no ens hem entès amb els detalls, però reconec que tenim sort comparat amb altres poblacions. Tots els pobles tenen espais públics però mai es pensa amb la gent que en pot fer us. És un dret q tenim com a ciutadans i que a molts pobles es nega”. Un local és la eterna demanda a Vidreres: La nostra reivindicació a l’Ajuntament de Vidreres ha estat sempre la de poder disposar d’un petit local per poder-hi fer els nostres concerts. Han passat governs de tot tipus i no hi hagut manera. Tot i així, l’Ajuntament ens ajuda amb una subvenció per poder tirar endavant l’Actitud Fest que fem cada estiu. Sense aquesta ajuda ens seria molt difícil tirar-ho endavant tal i com esta organitzat ara, però som conscients que si algun dia ens la deneguen ho farem igualment amb els mitjans que tinguem”. Des de l’Associació Rock City d’Igualada “ens ajuden en determinats aspectes relacionats amb permisos, equipaments tècnics i espais, però l’ajuda és molt minsa en termes econòmics. Llavors ens hem de buscar la vida a través de patrocinadors i col·laboradors per obtenir els diners que fan falta per organitzar els esdeveniments”.

Els més distants amb l’administració en aquest aspecte els trobem a la capital catalana. “El més complicat de fer un concert a Barcelona és trobar el lloc on fer­ho. És cert que mai ens hem dirigit directament a l’administració ja que volem mantenir-hi les distàncies, però aconseguir equipaments on fer concerts de punk-rock no és gaire fàcil. Falten espais d’aquest tipus a la ciutat. Això sí, quan hem fet concerts en espais públics com l’Espai Jove La Fontana o Casal de les Corts; o de gestió col·lectiva com Can Batlló o l’Ateneu l’Harmonia sempre ens han tractat de conya”.

cropped-irc-2015-web1

L’ESCENA

“LA SOLUCIÓ ÉS DIFÍCIL O SI MÉS NO NOSALTRES NO LA TENIM! PERÒ LA LLUITA CONTINUA, NINGÚ VA DIR QUE SERIA FÀCIL!”

Si tenim bones bandes i tenim cert públic, que li falla a l’escena, al circuit, al moviment o a com vulgueu anomenar-ho? Els més veterans en això, després d’anys de debat coincideixen força. Mentre en Koya creu que “falta esperit, ganes de lluitar plegats, estar menys pendents de les xarxes socials i més del tracte humà”. L’Alfred pensa que si “tothom al seu poble es mobilitzés i busqués quatre parets, unes bombetes, els altaveus del local d’assaig i hi posés tones de ganes i il·lusió per oferir música en directe es crearia una escena o circuït underground on s’aniria animant un altre cop a la canalla a fer fanzines, ràdios, locals de trobada per escoltar música. Potser és una mirada nostàlgica de qui ens apropem als 40 i això realment ja no interessa, no ho sé. La solució és difícil o si més no nosaltres no la tenim! Però la lluita continua, ningú va dir que seria fàcil!”.

Per als d’Outro Shows hi ha un problema de saturació. “Afortunadament ara és més senzill fer­te conèixer o gravar una maqueta o un disc que fa anys. Per tant és important intentar no sobresaturar l’escena i evitar al màxim el solapament de concerts, tot i que a Barcelona sembla complicat. Nosaltres ens vam posar com a límit fer un concert al mes i estar sempre en contacte amb els altres col·lectius que munten coses similars, per anar tots a una i no trepitjar-nos!”. Pel Ricard de la Rock City falta educació. La gent jove cada cop s’interessa menys per la música. Tot i que se’n escolta més que mai, es fa com a so de fons mentre es fan altres coses que es consideren més importants. I aquest és el gran drama del rock i de la música en general: que no es valorada com ho era en dècades anteriors. És fan molts festivals o esdeveniments, i per la majoria de gent que hi va és més important la cervesa, l’ambient, la indumentària o fer-se la foto per publicar-la a internet, que no pas la música”.

MILLOR RECORD D’UN CONCERT

Koya (In-Cívic): “El dia q van tocar Engine Down, el cop de Kuraia, el dia de Muletrain, la nit de Moho, Minus The Bear, i si he de dir un grup a qui els hi dec tot són els Afraid To Speak In Public”.

Marina (Outro): “Em quedo amb els Antillectual (Holanda) al Kasal de Roquetes, acompanyats de Crim i Anchord ja que feia temps que els seguia i em va fer una il·lusió màxima poder portar­los a Barcelona!”.

Dani (Outro): “El que fins ara m’ha fet més il·lusió portar ha estat The Decline (Austràlia, però qui més m’ha impactat diria que ha estat el de Joliette”.

Momo (Outro): “L’Outro Fest II a Fontana, el meu primer concert amb Outro”.

Xavi (Outro): Viva Belgrado amb Anchord i Böira a Can Batlló. La combinació va ser perfecte, es va petar de gent i va sonar increïble!”.

Mary (Outro): Viva Belgrado al Kasal de Roquetes. Molta calor i el nostre primer sold out!”.

Ricard (Rock City):Els concerts de Crisix i Quòniams de la primera edició del festival IRC. Van ser els primers d’un munt de concerts que hem muntat de llavors ençà. També podríem destacar els grans moments que ens han ofert bandes excepcionals de casa nostra com Afraid To Speak In Public, Los Tiki Phantoms, Hyde Abbey, Saturna, Schizophrenic Spacers, Los Mambo Jambo, The Lizards, Blaze Out, ’77, Mean Machine, Imperial Jade, Exassens, Perfect Strangers, Blowfuse, Eldorado, Mescaleros, Crim, Motorzombis, Abono Pa La Tierra, Els Ex-Sangtraïẗ LGP, Cheeto’s Magazine, The Mothercrow, Bullitt, i un llarg etcètera”.

Alfred (Soroll): “El primer que em passa pel cap és el de Supersuckers al Casino de Vidreres on vam fotre 400 persones, aquell dia hi havia ganes de rock and roll i la gent s’ho va passar molt bé. Per un moment semblava que estàvem a l’Apolo, però érem a Vidreres! Dick Dale al Casino, Dr. Explosion, Texas Terri, Hard-ons, The Saints, Berri Txarrak, Adolescents, Last days of april, Monochrome, Jim Jones Revue, Soulfly, Fucked up, i així dels últims al bar la Piscina, el de Rvivir i Accidente, Wild Animals va ser una gran festa en un lloc tant petit! I molts més, és impossible quedar-se amb un!”.

logotip_soroll1

ANÈCDOTES DE TOTS COLORS

Outro: “Tot i que el col∙lectiu és relativament jove, ja n’hem viscut unes quantes d’anècdotes. Per exemple, quedar vetats d’una sala on vam fer un dels concerts. Va ser un cop baix ja que el lloc era ideal. Però són coses que passen per punks i en el fons ens encanta”.

Koya (In-Cívic): “El dia que em va trucar el de Minus the Bear dient que ja eren a Sant Feliu, davant de la platja….”

Ricard (Rock City): “A la primera edició de l’Igualada Rock City, és especialment recordat el moment en que Crisix van sortir a l’escenari, ja que  el públic es va tornar literalment boig. Era el primer esdeveniment que organitzàvem i no vam preveure que les tanques de seguretat havien d’estar molt ben lligades i fixades per suportar el mosh i la pressió dels Crisixheads. A més, només hi havia un “segurata” que anava de cul durant les cançons per agrupar i fixar les tanques. Els 90 minuts del concert se li van fer més que eterns”.

Alfred (Soroll):  “Hi ha coses inexplicables per nosaltres, com per exemple el bolo de Fucked Up onvan venir 40 persones, un o dos anys més tard tocaven al Primavera Sound davant milers de  persones. També van venir els Love of Lesbian quan cantaven en anglès i van tocar davant unes 20 persones al Casino de Vidreres, doncs més o menys com ara no? O la vegada que vam portar a Jim Jones Revue i ningú en va fer cas però uns anys més tard van venir a tocar al Black Music Festival a Girona i va sortir a TV3 coma grup revelació! Són coses amb les que hem de conviure quan fas concerts a un poble petit com el nostre.

A nivell personal quan vam organitzar el concert de Soulfly a la Mirona de Salt, vaig haver de portar en Max Cavalera de Sepultura a l’hotel, i allà estava tot un ídol de la meva joventut amb la seva família a la meva furgoneta amb espardenyes d’estar per casa…”

PER ANAR ACABANT

Per tancar el reportatge us deixem unes darreres reflexions dels nostres protagonistes. En Ricard pensa que cal “donar suport i ajudar a créixer als propis músics i grups de rock, ja que cada vegada costa més trobar concerts en condicions on tocar i difondre la seva música”. També afegeix que aquests han de poder “cobrar diners com a compensació per l’esforç i el talent que ofereixen al públic”. Pels companys i companyes d’Outro Shows “es tracta de passar­ho bé sense guanyar ni perdre diners!”. L’Alfred prefereix “ser 30 persones  que vinguin a escoltar música i a gaudir, que no 300 i que la música sigui un fil conductor d’una nit de festa i no es faci ni puto cas als grups que estan tocant mentre que en Koya assegura que “podem estar orgullosos de formar part d’ una mini família mundial que fa possibles els concerts de petit format i underground. És preciós conèixer gent de diferents punts de la Terra i veure que tens tants punts en comú. Això és gràcies a la música, al voler muntar bolos o el ser boig, però és magnífic. La gent que em conegut pel camí, l’experiència, les anècdotes… Tot això és el que ens omple el cos i ens dona ganes de seguir”.

Text: Willy

Comments are closed.