ENTREVISTA MOONLOOP

IMG_9280

‘A DEVOCEAN TROBAREU UN TREBALL MÉS PODERÓS, ORGÀNIC I FOSC’

Un diumenge asolellat semblava un magnífic dia per fer una sessió de fotos al MOONLOOP i tenir una profunda entrevista amb Eric Baulenas (veu i guitarra) i Vic A. Granell (baix) amb motiu de la sortida del seu segon disc, Devocean.

Primer de tot, per a les persones que no coneguin a la banda, us podeu presentar i explicar què poden trobar a Devocean?
E: MOONLOOP som un grup format al 2001 i vàrem començar fent una mescla de rock progressiu i metall extrem, i més tard ens vam encaminar, sobretot quan va entrar el Vic el 2008, cap a un so una mica més fosc. La música que podeu trobar principalment és metall extrem i influències d’altres estils; no et sabria dir quins són prioritaris perquè escoltem de tot. A Devocean podreu trobar un treball més poderós, orgànic i fosc que a Deeply from the Earth donat a la producció i al concepte d’àlbum que teníem. Pel que fa al contingut, n’hi ha molt relacionat amb la natura, amb la geologia, amb experiències personals, i també pinzellades d’altres coses, no és el típic àlbum conceptual tancat, n’hi han ingredients variats.

Han passat gairebé cinc anys des del vostre primer disc. Com ha estat aquest temps per la banda?
V: No recordo exactament l’any en què vam començar a tocar el primer tema del Devocean
E: Estàvem en procés de gravació del Deeply from the Earth, devia ser 2009 o 2010…quan van començar a sortir els riffs de ‘Oceans’ i ‘Expired Kings’, ‘Nighmare Gallery’ era una demo que jo tenia del 2008 però la vam adaptar amb la banda…
V: Jo el primer tema que recordo va ser ‘Nighmare Gallery’ i no sé si va ser tan abans…
E: Al 2009 era el típic tema que tocàvem en directe dient “això és el disc nou“…
V: Imagina’t, ja fa vuit anys de tenir aquest tema…
E: Sí, però és l’única excepció, la resta són més recents tots.
V: N’hi ha temes que s’han fet molt ràpidament per poder acabar el disc, que eren idees que s’havien d’acabar de formar. Les bateries les vam gravar a l’estudi de l’Eric Rovira, amb qui comparteix grup l’Eric (a ERIC BAULE), i tota la resta ho vam gravar al nostre estudi. Després quan ja ho hem tingut tot fet, editat, i sonava bé quant a interpretació, ho hem portat al Jailen Studio de Sabadell amb el David Querol que ens ha fet la mescla. Aquí ha estat tot el procés de diàleg amb ell, amb un curro molt important d’aplicar mil plugins i històries a la mescla i nosaltres dient què és el que ens agradava, que no…
E: El tema del temps també és important. Qüestió d’agenda, perquè no podem treballar mai d’una manera fluïda i el fet de poder treballar tranquil·lament al nostre estudi per culpa de les nostres agendes ha fet que es prolongui molt, ja que un escull el millor moment per anar a gravar i no aniràs de cul; pot ser una tarda que tens lliure, un cop a la setmana…

Suposo que també quan tens tant de temps entre una sessió i altra també li dónes moltes voltes…
E: Exacte, ha estat bo i dolent d’alguna manera. Dolent perquè trigues, però bo perquè a mi m’agrada molt que les cançons parlin -gràcies a la resta del grup he de retallar molts arranjaments perquè no pararia mai-, però és bo no tenir aquesta pressió perquè creativament deixes que et parli la música i què demana…
I que estarà tot tancat quan tinguis la sensació que ja ho tenim i no perquè ja és la data…
E: Això mateix, fixa’t que ‘Interglacial’ i ‘Origin’, les dues últimes de l’àlbum, són les més recents i les que, com deia Vic, vam acabar una mica en plan “tenim aquestes idees, funcionen però les hem de convertir en algo guapo” i treballar sota pressió en aquest aspecte ha sigut genial perquè hem obtingut dos temes dels quals n’estic molt content, i a més reflecteixen molt tot el disc, tot el treball en equip, n’hi ha moltes idees del Vic, del Juanjo, el Raúl és un tio que m’inspira sempre perquè fa breaks de bataca que fa que em vinguin coses al cap, i sinó doncs el que faig sempre, porto idees i les posem en comú i tot això suposa temps perquè no ens veiem molt sovint i llavors clar, vas garapinyant temps d’aquí i d’allà.
V: També l’altre tema és que el disc està fet des de l’estiu i ara estem al març.

I tot el tema de l’edició per què s’ha endarrerit?
E: Al principi a Listenable Records volien fer un estudi de mercat sobre si els hi convenia i reialment a Laurent, al director del segell li va encantar des del primer minut, però clar ells tenen també una agenda de llançaments i han d’encaixar-ho en un moment en què ho vegin factible a nivell de fabricació i tot el que han d’invertir. Al setembre o octubre ens van dir que podria cap al març, a això hem d’afegir uns sis mesos més de “retard“.
V: I ara hem patit uns dies més per la duplicadora, cosa que no és greu.
E: Demà em fotrà una il·lusió rebre els discos a la botiga… quan estava a l’altra Revólver sempreque arribava la caixa de Listenable amb la comanda de pósters, cds de GOJIRA, era com “Ala tio…“.

I ara per fi arriba el teu noi…
E: És molt heavy, vull dir, jo que treballo amb els discos, que sóc melòman i fan, doncs que arribi el teu és com buah…

IMG_9332

Donant-li voltes al disc m’ha semblat com molt complex, a vegades molt obscur, hermètic i tancat, i en altres tot el contrari, molt lluminós…
E: Suposo que les cançons que fa més temps que estan compostes, sumat al fet que ens ho mirem molt a l’estudi, resultin ser les cançons més laberíntiques i complexes i que requereixen més atenció, i pot ser les dues últimes de l’àlbum són les que van sortir més fluïdes i segueixen una estructura més coherent o fàcil de digerir. Pot ser que hagi passat això perfectament, però som conscients que acostumem a escriure música complicada, però no perquè vulguem, és que ens hi surt així. És com que hem de satisfer el bitxo que tots portem dins i és la nostra manera de dir “doncs ara sí que n’estic content” i per un altre pot ser “mare meva, massa informació“.
V: Però també depèn, per exemple l’últim tema, ‘Origin’, és una intro super llarga que són quatre acords, una harmonia pot ser no molt tradicional però tampoc una cosa gaire complexa…

Igual no és tant complexitat tècnica sinó com l’ambient…
V: Exacte, no recordo si això va ser una idea teva Eric o va ser una jam
E: Tenia la idea dels acords gravada a casa, i el riff que ve després que sona més djent ho vam treure amb el Raúl en alguna jam, i la part que segueix més death metal ho vaig gravar amb aquell meravellós pendrive xinés a casa i són quatre riffs tontos amb l’acústica, però que passats a l’afinació en si més greu i amb l’elèctrica vam acabar de visualitzar la tira de coses. Va ser això, anar-ho toquetejant al local però l’esquelet bàsic estava ja fet en plan demo casera.

Teniu una idea molt concreta abans d’entrar a gravar sobre com volíeu el so, què volíeu aconseguir, quina direcció…?
E: La il·lusió també que ens feia treballar amb Jailen Studio i amb el David Querol era tornar a treballar amb ell, que ja ens va fer la mescla d’una de les cançons del Deeply. En el seu moment perquè a ell li agrada la banda i combrega molt amb el nostre estil i es va quedar amb les ganes de treballar amb nosaltres. Aquesta vegada, quan anàvem a gravar el disc vàrem veure que perquè no provar amb ell, tenia una referència d’un disc que vaig gravar amb el David amb un projecte de thrash-death melòdic que es deia FROZEN IN FROST i la producció era molt poderosa, a tots ens agradava i vam dir, coi, per tot, pel so, pel preu, pel feeling que n’hi ha amb ell, anem a provar-ho. Gairebé no recordo cap moment que hagi dit “no m’agrada el so d’aquestes guitarres” o “si us plau fes això…“, ha fluït molt. Sí que li hem demanat detalls pel que fa a la mescla, però amb el so en si de les guitarres m’he sentit com a casa, com si hagués agafat el meu ampli i hagués dit “vaig a treure el millor d’aquest ampli i que quedi recollit en un micro“.
V: En el meu cas, tinc un Kemper que és un aparell que simula amplificadors. Fots un micro a l’amplificador, l’equalitzes i poses tot a l’amplificador com t’agrada que soni tot perfectament i llavors el Kemper fa uns sons de “marciano” i es queda amb la “foto” de tal i com sona. Un ampli que m’agrada molt de baix, que el té Gorka de The Room Studios, on vam gravar l’anterior àlbum, és el Mesa/Boogie M9 de baix i és una passada, i ell el té allà, només el capçal val 2000€. Jo em vaig emportar el meu Kemper allà, vaig gravar una impressió del Mesa, vaig anar a casa i tots els arxius de baix els vaig passar per allà com si estiguessin gravats amb el Mesa i tot això li vaig passar al David. Vaig buscar a casa els efectes que m’agradaven per segons quins trossos…
E: En aquest disc s’ha treballat molt el baix, era un compte pendent a l’anterior disc, tot sonava bé, jo sóc fan de les línies de baix de Vic i faltava múscul, faltava gruix, i amb aquest àlbum pfff, vull dir queda malament en una entrevista però personalment sóc fan del baix d’aquest disc. S’ho ha treballat molt, una cosa és crear unes línies i altra és dir “què vull transmetre amb aquestes línies” i llavore’ns com tractis el so, aquí també entren les acústiques, el tractament de teclats…és una mica el rollo “putillo“, et poses en plan gourmet.
V: I el David és baixista, i clar… (riures)

Comentaves abans els temes que tractaven les lletres del disc, com trobeu la relació entre la música i la lletra, com és el procés que segueixes?
E: Sóc molt quadrat, he estat sempre tan acostumat a escoltar música instrumental perquè ja em parla, que de manera natural el primer que em ve de gust explicar és amb la guitarra idees musicals. La lletra sempre ve després, de vegades d’algunes notes que tinc escrites, d’un diari o de coses que m’hagin passat i que m’hagin deixat una empremta suficientment important com per reflectir-la en una cançó, o de vegades em serveix com de teràpia, és com exorcitzar dimonis o diga-li com vulguis. De vegades és una auto-teràpia positiva, com a ‘Origin’, en què parlo de quan un mateix es perd en aquesta vida (comparacions, relacions que acaben malament, coses que et fan una mica perdre el nord); i de vegades t’escoltes a tu, als teus amics, i vas extraient informació valuosa per tu i és com deixar que tot això entri, que cada cop que ho torni a llegir és com una reafirmació. En canvi n’hi han altres temes, com per exemple ‘Nightmare Gallery’, dedicada al Vincent Price que és un actor de cinema de terror que adoro i que pot ser casa més amb el tòpic del death metal, l’horror, la por i tal; altres temes tenen una connotació negativa i per això va bé cantar-los en gutural per treure al “dimoni” aquest que no deixa de ser dolor, l’odi és dolor, i van relacionats més amb temes emocionals i experiències personals. Per mi la veu és com si fos un altre instrument, un element rítmic que ha d’anar per sobre també, sobretot amb qüestions guturals; amb qüestions melòdiques m’agrada escoltar la cançó i què em diu com per crear una cosa per sobre. És una mescla, bàsicament és la música però de vegades tinc trossets de veu i faig una mica de matxembrat amb tot, i si això convenç a la resta de la banda i no és un “pastiche” doncs endavant. Pel tema de les lletres sobre geologia, paleontologia, animals prehistòrics, el poder del mar, consciència ecològica…em flueix de forma molt natural i amb la resta de la banda no n’hi ha cap problema i em sento molt afortunat de què em deixen expressar tot el que sento.

Parlant d’aquest ritme frenètic que tenim, d’aquesta vida moderna que no ens deixa un respir i que fa una mica perdre’t a tu mateix, penso que de vegades tenim poc de temps per gaudir d’un disc, d’un llibre, fins i tot d’una pel·lícula com caldria quan són obres més artístiques no tan dirigides per una qüestió comercial i penso que és el cas de Devocean, no sé què en penseu vosaltres…
E: M’agrada que ho diguis i que ho consideris així, m’afalaga. Requereix atenció perquè n’hi ha molta informació, però clar, hi poses un tros molt important de la teva vida, cadascú l’ha posat. Sí que és cert que sembla que n’hi hagi música dirigida de cara al consum ràpid. Trobo que ha d’haver-hi de tot, inclús a coses que estan programades per al consum ràpid els hi he trobat la gràcia, sigui un llibre, música o una pel·lícula. És trobar-li la gràcia, però òbviament si m’he de decantar, sóc un romàntic. Prefereixo les coses que estan creades amb passió, amb dedicació, amb sang, suor i llàgrimes, el regust que deixa si connectes és…
V: Depèn tant…al final és una cosa molt misteriosa d’alguna manera no? Que t’enganxi una peça d’art d’alguna forma, sigui disc o el que sigui, no sé quina fórmula n’hi ha al darrere…Ara estic súper enganxat a un projecte que es diu DARKHERZ que és la mínima expressió de la música, molt pocs elements i tot i així sona fosc, té uns arpegis, uns riffs de guitarra acústica que després són acords molt simples de guitarra elèctrica i una veu femenina que va cantant per sobre com gairebé xiuxiuant i amb això ja estic venut. I de vegades escoltes un grup tipus NE OBLIVISCARIS, FALLUJAH, bandes de progressiu que tenen una complexitat molt heavy, una diversitat d’elements molt grossa, i també t’encanta. Quina és la fórmula? Potser no està aquí, no està en la quantitat…

En el moment de cadascú…
E: És interessant això que dius, al fer death metal així com a l’adolescència comprava molt, escoltava molt i tenia el temps del què parles perquè als 90 ni existien els mòbils, ni tenia ordinador a casa, ni portava el ritme que porto ara, em tancava molt més a l’habitació a fer audicions de discos, o a tocar per sobre dels discos, i per mi han estat els meus grans professors de guitarra. Vers el tema de la complexitat a la música, me n’adono que jo cada vegada -no sé si vaig cap a endarrere- m’atabala més escoltar música molt complexa. M’inspiro molt en música senzilla com deia el Vic, com per “copiar” un concepte que em digui algo i d’aquí jo parir alguna cosa. De vegades venen coses tan complexes, tan progressives, tan d’allò…que penso “per escoltar el que fa un altre ja tinc prou feina jo”. Sona molt egocèntric, enten-me, però com no tinc temps de vegades de manera natural t’arriba moltes coses…”el nou disc dels MONUMENTS, i això…” i l’escoltes i dius “això està molt bé” però sembla que ja no connectes igual. Suposo que no és una qüestió de què ara es facin discos dolents, estic en total desacord, crec que molta gent que ara té entre 10 i 20 anys tenen tot el dret a viure el que vam viure nosaltres perquè tenen la oïda verge i és genial, estan en una etapa preciosa. Jo trobo que a mesura que et vas fent gran et cures d’espant, tot et sembla una mica el mateix i és natural, l’important és no carregar-se res, és integrar en aquest aspecte i jo me n’adono que vaig cap a lo simple i de vegades m’ha inspirat més un tros dels HAMMOCK que fan post-rock voladíssim, un canvi d’acord i treure allò amb la guitarra i veure que és un do i un mi i “ja, però com està fet?”. Aquesta màgia em val molt més que escoltar 30.000 arpegis dels SCALE THE SUMMIT o NE OBLIVISCARIS. Aquest és el meu parer, no dic que sigui ni millor ni pitjor, parlo del que a mi em fa vibrar. Em deixa veure més coses, i sóc conscient de què potser MOONLOOP som d’aquestes bandes “plastes” de mira quanta informació, però mira, com que ho estic parint jo em sento com a casa.
V: Depén molt del moment de cadascú, puc tenir una época d’estar fent feina escoltant el nou dels ANIMALS AS LEADERS o de LEPROUS i gaudir-ho perfectament, i ara porto dues setmanes que cada dia m’escolto un disc de DARKHER i penso “coi, treieu més material perquè necessito més benzina” -només tenen un disc i un EP-.
E: És el que dius, el moment de la teva vida és clau, estàs més o menys receptiu.
V: Això que deies sobre la vida frenética que portem ara és una etapa de la nostra vida segons la nostra edat, però també la tecnologia té a veure, viure en una ciutat com aquesta…
E: I estem exposats sempre a vint milions de llançaments discogràfics i els tenim a l’abast, ja tinguis Spotify, o Facebook, t’enteres de tot i llavore’ns és una mena de sensació que n’hi ha molta riquesa, molt bona oferta, però alhora el que deies tu, no pots bussejar suficientment dintre dels discos o de les propostes, ja que al cap de dos minuts ja ha sortit una altra cosa i et pica la curiositat. Crec que avui dia som una mica víctimes d’això, i de vegades fa que segons quines obres passin desapercebudes.
V: T’ha d’agradar molt un disc perquè l’escoltis més d’un cop. Abans, quan tot el format era físic, els grups underground no arribaven a l’altra punta del món. Nosaltres tenim la sort de què ens escriu la gent dient “com m’ha molat el vostre disc” des de no sé on.
E: És la potencialitat de què n’hi hagi més gent que sap tocar cada vegada millor, estudis casolans que sonen de puta mare; l’oferta s’ha multiplicat…

I el públic no tant…
E: Exacte, perquè el públic necessita temps, i és susceptible d’estar en un moment més o menys apte, ja sigui per qüestions personals, d’edat, d’influències…és difícil fer arribar les propostes…vull dir, alhora és molt fàcil exposar-se, però que deixi empremta, això és una altra cosa.

Com feu per compaginar la vida personal, laboral, altres projectes, etc. amb MOONLOOP?
E: MOONLOOP per nosaltres quatre és com una família, ens estimem molt com a amics i suposo que tots som fans els uns dels altres, de com fem les coses, ens sentim agust. Jo no deixaria de veure’m amb el meu pare o la meva germana i em passa igual amb ells. Que n’hi ha menys temps? És una putada perquè clar, ara recordem temps en què ens vèiem més i les sessions eren molt més fructíferes, sortia més material; però no per això ha de ser un obstacle, hi som conscients, el Juanjo ara està estudiant una carrera, el Raúl ara viu més lluny, ells tenen família, Vic i jo tenim els nostres projectes, els horaris de la botiga no em permeten assajar cap tarda…tenim moltes barreres però és bonic adonar-se’n de què tot i així n’hi ha una voluntat de voler seguir creant perquè n’hi ha alguna cosa a dir. Això, de moment, està vigent en els quatre, i estem mentalitzats de cara a què si surt una gira i que hem de fer un esforç doncs fer-ho; fer-ho perquè també és l’objectiu, que et vegi la gent. Tocar en directe és molt important per nosaltres. El món està ple de gent que grava discassos a casa seva, però la realitat no està a internet. La realitat és moure’t tu, pagar una entrada i veure a un tio que està tocant i dir “hòstia, això és real“. Som conscients que ho podem oferir, però també dels hàndicaps que tindrem per qüestions de família, agenda, horaris de feina, altres projectes. Tot és combinable, a nivell altres projectes Juanjo i Raúl no estan enfeinats amb res més -bàsicament perquè no tenen més temps-, en Vic i jo sí perquè som uns bitxillos i no parem i clar, de vegades costa arribar a tot arreu, però és una necessitat vital, t’expresses en diferents idiomes. Hem pensat amb el Raúl de fer alguna cosa post-rockera, tot de pedals i espirals de so i això ho tinc allà i si mai gira la truita…m’agradaria molt explorar aquest terreny.

IMG_9279

Parlant del directe, el 12 de maig presentareu el disc amb FACE THE MAYBE i PERENNIAL ISOLATION. Què podem esperar d’aquesta nit? Teniu alguna sorpresa guardada?
V: Tocarem bastant del disc nou i una mica dels temes antics. Crec que ha estat una aposta maca fer aquest bolo amb aquests grups, un amb el qual ja hem compartit escenari i altre amb el que no i que ningú s’esperava que mai ho féssim. N’hi ha gent que està dient “quin cartell més raro“. M’encanta perquè així sorprenem. A mi m’ha agradat molt el nou disc dels PERENNIAL ISOLATION, l’he escoltat com sis o set cops seguits durant dues o tres setmanes. L’Albert, el cantant, és un tio que està ficat amb els cursos de veu gutural que tenen molta sortida…Tenim vincles també, un dels guitarristes crec que havia tocat a NORTHLAND fa uns anys -el meu grup de folk metal-, i sempre que em trobo amb el bateria és súper maco i m’agrada molt poder coincidir amb ells… I els FACE THE MAYBE són uns putos cracks i crec que sempre val la pena veure’ls només per flipar amb ells.
E: En part, la condició estilística que tenim com a banda, que no podem dir que fem death metal com per compartir cartell amb bandes amb un estil més típicament death old school, però tampoc fem el típic metall progressiu perquè som massa extrems…aquest aparent problema és bo, perquè el denominador comú com a músics i melòmans és que ens agrada escoltar moltes coses; llavore’ns l’oferta de poder fer un concert lineal amb tres bandes de més o menys el mateix estil ens és impossible, perquè no n’hi ha bandes amb les quals combreguem de manera exacta i alhora ens beneficia. És com portar la bandera de què fem coses variades i el concert també és de bandes variades, d’estils diferents. Òbviament no portarem una banda d’indie-rock perquè seria massa dispar, però dintre d’un denominador comú de metall preferim bandes que siguin amigues o ens diguin alguna cosa, que no pas per tancar-nos en un “nicho” concret. Per molt death metaler que soni Devocean, espiritualment no és death metal, n’hi ha moltes més coses.
V: Em recordo d’un vídeo que vaig veure del Chuck Schuldiner (DEATH) en què deia “jo faig les lletres que faig perquè va tot en un paquet diguéssim, no puc tocar metall i estar parlant de floretes i unicorns“. Després li deien “hòstia, però tu després somrius, i ets un tio feliç“, i a nosaltres ens ho han dit més d’un cop, la gent no metalera sobretot, que diuen “tants crits i després sou uns tios alegres“. En Chuck deia que creia molt en els seus amics, en l’amistat, la família, però que el fet de fer unes lletres acords a la música que feia no tenia res a veure.
E: És com interpretar un paper, i jo m’ho passo bé fent aquest paper. Per això també tenim diversos projectes, Vic expressa coses diferents en les altres bandes amb les seves línies de baix, i jo amb ERIC BAULE vull fer coses més voladetes, més pinkfloydianes, menys extrem però intento satisfer-me a mi; i això amb els MOONLOOP va anys que el vaig veure, que no podíem ajuntar aquests dos mons. Era una mica indigest i per això amb els MOONLOOP vam enfilar una mica més cap a la foscor i em vaig buscar una altra banda per portar a terme totes aquestes idees més simfòniques.

Teniu més plans de gira?
E: Estàvem mirant de fer un concert abans de l’estiu a Madrid, hem mogut una mica de fils i depenem de terceres persones. També creiem que el més convenient és que surti el disc, donar-li temps i, com parlàvem abans, com que no és un disc de THE OFFSPRING, és veure quines sensacions desperta tant entre el públic com entre els promotors, amics que ens poden ajudar…També tenim mànagers ara que ens estan mobilitzant el tema i que també ens ajuda a delegar part de la feina, i el que sí que tenim clar és que un cop passat l’estiu -hem fet tard per participar de festivals perquè ja queden tancats un any abans, a veure si el proper podem anar a algun…- volem fer algunes dates per la península abans que acabi l’any. Ens estimem a molta gent per la península amb qui tenim contacte i també és un deure, tancar un mini-capítol enguany.
V: La putada de la indústria és que cada cop es tanca tot més aviat, i això requereix una previsió extraordinària, ja ens estan dient que segurament tocarem en algun festival d’estiu al 2018, però al 2017 tot tancat i només pots omplir espais de gent que cau o mogudes d’aquestes.
E: El mateix si volem fer bolos ara, de cara al setembre o l’octubre l’hauríem d’estar mirant ja…
V: Aquest és l’avantatge que tenim, que comptem amb gent al darrere que s’ho està mirant i tenim aquesta certa tranquil·litat, però com que no ho tenim encara tancat…
E: No volem cometre el mateix error que amb Deeply from the Earth, “fem un concert de presentació i després de l’estiu ens posem les piles“. No va acabar de sorgir res interessant, ens vam estar esperant al segell, pecant una mica d’inexperts, i has de seguir treballant. Ara mateix tenim molta feina amb la promo i amb la presentació del disc, i aquesta feina ja no pararà, és constant, seguint despertant un interès. És la lliçó que vaig aprendre i em vaig prometre que amb aquest disc no cometria el mateix error.

El fet de poder tenir un suport que abans no teníeu ha de ser important.
E: Sí, molt, si entres en la dinàmica i la roda de la música és important que una part de la gent s’encarregui de coses que tu ja estàs bastant saturat com per mirar-ho. I de cara a la galeria, sempre queda millor tenir algú que et representa i gestiona coses, no només per aparença sinó perquè també és gent més preparada, tenen més temps i tenen els contactes adients. Tu potser no arribaries més lluny de llogar quatre sales petitones arreu d’Espanya que no saps si sonen bé, i comptar amb gent més professional creiem que donarà els seus fruits.

IMG_9307

Abans comentàveu que Listenable Records us va marcar el temps d’edició del disc però, en general, quin impacte ha tingut per MOONLOOP el fet de formar part del seu catàleg?
E: L’impacte inicial que ja vam viure amb Deeply from the Earth va ser la distribució en molts llocs del món i això fa que tinguis un feedback que no vingui només del teu país d’origen. I això és bo, perquè obrir fronteres et permet adonar-te d’amb qui connectes millor i de quina manera. Per exemple n’hi ha gent a Estats Units i Canada que aquests dies ens envia missatges i fins i tot compra el disc anterior i és molt maco. Això, si ets una banda que t’auto-edites pot passar perfectament però ho tens més complicat. Mitjançant un segell que et fa promoció, t’aconsegueix entrevistes, et distribueix el disc en format físic en altres països; és una bona manera d’estendre els tentacles i d’abastar més. Torno a dir, després la feina recau sobre la banda. Si no fas concerts, ja pots haver tret un “discazo” i vendre vint milions de còpies, que si no toques en directe passes a la història en qüestió de segons.
V: N’hi han segells que es dediquen també a fer booking però el nostre no, i a través d’aquests mànagers que tenim aconseguim alguna cosa. La promo i la distribució si t’ho muntes tu suposa molta feina, ja estem tenint molta feina de premsa, sobre tot l’Eric.
E: És la millor feina del molt, però n’és molta, no respiro. Tinc la casa feta una merda, però prioritzo. La banda per mi és la meva addicció principal. Tot el que sigui treballar per la música que pugui parir és la millor droga.
V: Si féssim tota aquesta feina 100% sols encara seria més difícil.

Per acabar, agrair-vos el vostre temps, si voleu afegir alguna cosa…
V: Us convidem a venir el dia 12 a la sala Bóveda i esperem que pugueu dedicar una estona a escoltar amb l’atenció que us permeti la vida frenètica que portem aquests dies el nostre Devocean que acabem de parir.
E: Molt agraïts a vosaltres i a la gent que llegeix Bloc’n’Roll, ja que sense vosaltres aquests tentacles que s’expandeixen no existirien. De debò, merci.

Text: Dani Navarro
Fotos: Willy