ENTREVISTA: DESQUICI

desquici

“LA IDEA DE DESQUICI ERA UNIR UNA MICA DOS MONS: EL DE L’ESCENA PUNK DEL VALLÈS OCCIDENTAL DE GRUPS COM OSTIAPUTA O CÓDIGO NEURÓTICO AMB GRUPS COM KITSCH O CASUAL”

El trio de Terrassa DESQUICI acaba de treure en format físic els seu treball ‘Tres’. Tot i que fa un temps que estava disponible a la seva pàgina de Bandcamp, és amb l’edició en CD que han decidit presentar-lo en societat al Centre Cívic de Can Basté a Barcelona. Hem aprofitat la ocasió per parlar amb en Jordi Farreras, bateria d’aquesta i d’un munt de projectes més per parlar de música, dels Desquici i d’aquest concert de presentació!

Com definiries Desquici a nivell musical i com a projecte?

Desquici és un grup que el fem per tocar aquella música que voldríem escoltar. Una música que estaria a la frontera del punk, del rock i de la música alternativa, amb unes lletres en català i anant més enllà de dir ‘Hola, t’estimo’ o ‘Quin dia més bonic que fa’. Crec que la idea és la de poder expressar  les diferents inquietuds dels tres components.

Tinc entès que ‘Tres’ és la suma de tres Ep’s de 3 cançons cadascun, oi?

No, no… el títol té com un doble significat…. ‘Tres’ és el tercer treball que fem, però que sorgeix quan a la banda hi ha una crisi. Som quatre components al principi, però en un moment donat això comença a trencar-se i sorgeixen les diferències normals coma banda. Això suposa la marxa de dos dels components i la obligació de reestructurar-nos i acabant per ser un trio. Per tant ‘Tres’ representa el tercer treball, però alhora la metamorfosi de la banda per passar a ser tres components.

Un any i mig des de la publicació de ‘Tres’ i ara esteu a punt de presentar-lo a Barcelona. No podem dir que com a grup aneu a ‘pinyón fijo’?

Ens ha costat moltíssim gravar-ho perquè som un grup que pràcticament anem a cost zero. Això vol dir que necessitem mollt de temps per fer les coses. Tot el disc està fet a partir d’intercanvi de favors. Per exemple, l’estudi on vam grabar les bateries l’aconseguim a canvi de que jo posi les bateries en uns altres projectes; el disseny ens el fa sempre un amic nostre… Això representa que hem d’esperar a aquestes persones a que tinguin la disponibilitat per fer-ho… Vam començar a gravar les bateries del disc a l’octubre de 2014, que ja vam aprofitar per gravar les del quart disc. Amb tot, fins al 2016 no el tenim enllestit i el publiquem a Bandcamp, però fins ara no hem tingut el pressupost per invertir en la còpia física. Per això fem ara la presentació que és quan tenim el disc físic, el merxandatge, etc…

Ja que has parlat de la portada, m’hi he fixat que totes tenen un punt agressiu. A més a les tres hi ha un tall d’alguna part del cos. Què voleu transmetre amb aquesta darrera i quina importància li doneu a la imatge a projectar del grup?

Osti, molt bona! Les portades de tots els treballs són del mateix dissenyador, l’Álvaro Rodríguez. A més sempre li donem una idea per a la portada però amb la llibertat de que faci el que li sembli i estem super contents. De fet, és com un component més del grup que no ve a assajar. Crec que una mica, la música que nosaltres fem ja parteix d’aquesta agressivitat. Potser estem parlant de la castració i no ens n’em adonat…

No sé la resta de la banda, però tu (Jordi) estàs involucrat en moltes bandes paral·leles. Explica’ns una mica aquests projectes i que t’aporta Desquici que no ho fan les altres bandes.

Els tres components tenim o hem tingut diferents projectes musicals. L’Enric havia tocat a diferents grups de punk de Terrassa, en Xavi també, els antics components també. Jo havia tocat sobretot a l’escena de la música en català i era unir una mica aquests dos mons: el de l’escena punk del Vallès Occidental de grups com Ostiaputa o Código Neurótico amb grups d’on provenia jo com Kitsch o Casual. Jo la música la visc com a projectes on em puc expressar i d’altres on acompanyo a grup. Aquests últims m’alliberen de tensions. És més un treball físic i d’ajudar a l’altre persona, per exemple amb cantautors com l’Steven Munard, l’Àlex Torio, l’Agustí Busom amb qui he col·laborat moltes vegades… Les bandes tribut és un altre món a part i després estan els projectes on m’hi implico creativament. He fet recentment un disc de cantautor, he estat amb grups com Casual. En canvi Desquici m’aporta poder desfogar-me físicament i creativament a la vegada i poder canalitzar unes lletres i unes idees que necessiten una mica d’agressivitat i una mica de força. També vull fer esment dels Ran Ran Ran, que seria una mica com Desquici però amb les cançons del Ferran.

Estic segur que el fet de que tingueu més bandes afecta a la resta de grups. Com ho fa, en aquest cas, a Desquici tant en positiu com en negatiu?

M’encantaria dir que m’afecta molt negativament ja que això voldria dir que la dinàmica de l’escena ens fa tocar cada dos per tres, però malauradament no és així. Crec que positivament em permet vehicular idees que jo veig en altres projectes. Per exemple, jo toco en dos bandes tribut, de Barricada i d’Iron Maiden, on trobo idees rítmiques que puc introduir en aquella idea que tenia l’Enric, pel que de vegades en cançons de Desquici hi ha idees rítmiques que venen d’altres bandes que ningú no s’hi imaginaria.

A nivell negatiu afecta doncs que segurament si dediquéssim el 100% del nostre temps a Desquici, segurament el projecte aniria més enllà. 

Sembla que estem vivint una època on una bona fornada de grups de punk i de hardcore es decanten pel català com a llengua de les seves cançons. T’atreviries a dir-ne els possibles motius? Creus que si haguéssiu sortit més tard us hagués anat millor?

No crec que sigui una qüestió de cronologia, més aviat de la gent amb la que t’envoltes. Penso que sempre hem anat una mica a la nostra i que no hem estat part de cap escena. Si que teniem una escena de gent de Terrassa, però que ha desaparegut. A Terrassa va tancar el Faktoria, el Crossroads, bars que feien concerts… La nostra gent era aquella. A Catalunya hi ha bandes, que han aparegut després, amb cara i ulls i una mica més intel·lectuals. Penso que hi havia hagut precedents interessants, com per exemple els Kitsch o L’Odi Social que cantaven en català i deien coses interessants. Crec que no formem part d’aquesta escena perquè no hem estat capaços de ser-ho i tinc la sensació que quan aquests grups apareixien ja són part d’una escena. Si que concec gent d’aquestes bandes, però fins ara no ha sorgit el poder fer alguna cosa plegats.

Explica’ns una mica aquest concert de presentació a Barcelona i si teniu programats més concerts de cara a aquest 2018?

Doncs el proper divendres 23 de febrer presentem el treball al Centre Cívic de Can Basté i, per ara, no tenim cap data més confirmada. Potser tenim una sorpresa de cara a l’Abril, però encara no podem dir. També estem liats preparant els cançons del proper treball.

Doncs res més Jordi! Moltes gràcies i esperem que us vagi molt bé el concert i poder-nos-hi apropar!

Text: Willy