AMFEST VI, MIRANT AL FUTUR AMB OPTIMISME

Si ens llegeixes habitualment o ens coneixes en persona ja sabràs que som molt fans de l’AMFest i repetim cada any. El sentiment de colla, proximitat i bon rotllo present entre el públic unit a la qualitat de les actuacions i l’afecte i cura que hi posa l’organització l’ha convertit en un dels nostres festivals preferits. Una espectacularment renovada La [2] d’Apolo -més ampla, amb millor visibilitat a tot l’espai i mantenint la qualitat sonora- acolliria l’edició més variada i eclèctica fins al moment. Mentre que el cartell era menys post-rock i més variat que mai, altres aspectes es mantindrien constants, com el grup de fidels dintre del públic, l’alt nivell del menjar casolà disponible a la sala -amb nombroses opcions veggies– i la presència del comando Jägermeister per proporcionar-nos benzina extra. I és que no només el cartell fa gran a un festi, el fet que el públic se senti còmode és clau i aquí l’AMFest sempre encerta. Detalls com l’entrada gratuïta per als primers 30 menors de 23 anys en entrar o 3€ per una mitjana a la barra són una bona mostra.

Entre setmana és complicat arribar a primera hora pels horaris laborals i vaig arribar a la part final del concert dels DEGRAEY. Els post-metalers barcelonins deixarien bones sensacions i sobretot molta energia sobre l’escenari amb el seu debut Chrysalis sota el braç. La gent continuaria arribant i La [2] presentaria un força bon aspecte per a l’inici dels SLEEPMAKESWAVES. Els australians segueixen guanyant punts en l’escena post-rockera gràcies a directes plens de potència i energia. Amb un repertori repartit entre el nou àlbum Made of Breath Only i el celebrat anterior treball Love of Cartography, els riffs contundents però contagiosos casaven perfectament amb les parts electròniques. Amb moments destacats com el senzill ‘Tundra’ o la versió de Robert Miles, ‘Children’, la banda posaria el llistó ben alt als caps de cartell del dijous. LITE ens visitaven per segon cop -el primer sense gaire assistència de públic- i els elogis per part de l’organització havien pujat les expectatives al màxim. Com ja passaria a la visita dels seus compatriotes TOE, el quartet japonès no només confirmaria sinó que superaria aquestes expectatives. Amb una calculada actuació de menys a més, la qualitat tècnica de la banda -quin baixista!!!- aniria transformant el seu math-rock en una festa increïble. A veure qui és capaç de veure’ls tocar ‘D’ i quedar-se immòbil. Després de fer-nos ballar i al·lucinar amb el seu nivell com a músics, LITE no solament signarien una de les actuacions més destacades d’aquesta edició i possiblement de les històriques dintre del festival.

La jornada de divendres començaria en clau emotiva amb la pianista neoclàssica MARINA HERLOP, amb qui regnaria un silenci que posava la pell de gallina entre l’escàs públic de primera hora. La majoria accediria al recinte per als post-rockers PG.LOST, aconseguint-se de nou una entrada força bona com al dia anterior. No tindrien molta sort en la seva primera actuació a Barcelona, ja que sembla que els problemes tècnics els van condicionar i no acabaven de semblar còmodes a l’escenari. Amb el teclista de CULT OF LUNA al baix, Kristian Karlsson, i l’ex-bateria de GHOST Martin Hjertstedt com a membres més coneguts i el gran darrer treball Versus ocupant bona part del repertori, els suecs tirarien d’energia, melodia i distorsió per donar-li la volta a la situació. Amb el guitarrista Gustav Almberg acabant el concert al mig del públic, la banda s’acomiadaria deixant-nos amb ganes d’una segona visita després d’un bon concert que podria haver donat més de si. Torn ara per l’stoner més macarra amb els seus compatriotes TRUCKFIGHTERS. Amb un bolo aclaparador que va anar de menys a més segons la gent menys habituada al gènere els hi anava agafant el punt, l’energia contagiosa de Niklas Källgren alias “Dango” i companyia va provocar salts, suor i crowdsurfing que finalitzarien amb la corejada frase “I’m running out of fuel – I’m running out of gas” de ‘Desert Cruiser’, donant en viu tota la divesió que s’esperava d’ells. Parlant d’expectatives, arribava el moment dels caps de cartell de tot el festival, AND SO I WATCH YOU FROM AFAR. Els irlandesos repetirien actuació dos anys després, i de nou signarien la més destacada de tota l’edició. Amb ‘Search:Party:Animal’ s’iniciaria la seva explosiva actuació. Algun problema tècnic i un so una mica embrollat no van impedir que el concert fos tota una festa en què els balls, els càntics i el bon rotllo van ser una constant. Donant un bon repàs a la seva discografia, no faltarien himnes com ‘BEAUTIFULUNIVERSEMASTERCHAMPION’, ‘7 Billion People All Live At Once’, ‘Don’t Waste Time Doing Things You Hate’ -que provocaria fins i tot una petita conga- o ‘Set Guitars to Kill'; i els temes del nou àlbum The Endless Shimmering així com del fluix disc anterior Heirs funcionarien perfectament en viu. Amb gestos habituals en els seus bolos -Rory fent crowdsurfing i baixant de l’escenari per convidar-nos a ajupir-nos i després saltar- i ‘The Voiceless’ com a punt final, ASIWYFA demostrarien un cop més que el seu fenomenal directe és sempre una garantia. A aquestes alçades de la nit el cansament i el temps d’espera podria amb mi i em perdria l’actuació dels inclassificables PLAYBACK MARACAS, únic concert del festival que es faria a la sala gran d’Apolo. Malauradament per motius horaris no van poder acabar la seva actuació, que servia per continuar donant motius per ballar als que encara en tenien energies suficients.

El darrer dia de festival seria el que menys públic portaria a La [2] d’Apolo, i les forces i ganes de dies anteriors majoritàriament ja no eren les mateixes. Tot i així, la tarda començaria amb força amb els BLAK. La banda portava per primer cop al directe el seu post-rock intens i impactant. Amb un autèntic viatge sonor molt en la línia de MONO o els primers EXPLOSIONS IN THE SKY, els de Roda de Ter van gaudir d’un so potent i nítid que els va ajudar a signar una gran estrena en viu. A continuació pujaria a l’escenari uns dels grans veterans d’Aloud Music. THE LAST 3 LINES portarien la psicodèlia rockera presentant el seu darrer treball Portals, amb un aire més folk, però sembla que no van acabar de connectar amb l’audiència present. Millor li aniria a les MOURN, formades per tres noies i un noi a la bateria, que només amb quatre anys d’existència ja han girat per Nord Amèrica malgrat que no fa tant encara anaven a l’institut. La seva joventut no és impediment per descarregar amb naturalitat i empenta temes com la coneguda ‘Otitis’, el ‘Colour Me Impressed’ de THE REPLACEMENTS o ‘Fry Me’ del seu segon treball encara inèdit aquí per problemes amb la discogràfica; fent-nos passar una gran estona. La decepció de la nit vindria amb l’única banda internacional de la jornada. MY VITRIOL, presentant-se sense baixista, farien una actuació força lineal, sonant a uns PLACEBO descafeïnats i ni la coneguda ‘Always: Your Away’ ni la versió de NIRVANA aixecarien l’actuació dels britànics, totalment enfocada per als més incondicionals del shoegaze. El contrapunt vindria amb THE WAX. Els de Navarcles donarien un gir de 360º a l’ambient del festival amb el seu post-hardcore anant a totes des del primer moment. La seva energia i agressivitat sonora es traduiria en molt de moviment i pogo constant entre el públic. Baixant de l’escenari amb la final ‘Don’t Belong’, que dóna títol al seu primer disc després d’un parell d’EPs, amb el bolo que més m’agradaria del dia aconseguirien activar-nos de cara al tancament del festival. Aquest arribaria de la mà dels THE SUICIDE OF WESTERN CULTURE. El duo de Sant Andreu era repescat per l’organització després d’haver-se vist obligat a cancel·lar la seva actuació a l’edició precedent. Malgrat els problemes de so, l’electrònica visceral i l’ambientació històrico-religiosa ens farien moure el cos una estona més abans de donar per saldat aquest AMFest. Ara només ens queda seguir ben pendents de les decisions sobre el futur del festival, i recordar mentrestant aquesta gran edició.

AMFEST 2017.
26-28/10/2017, Sala La [2] d’Apolo, Barcelona.
Text: Dani Navarro.
Fotos: Sergi Vila (Underground Müsik Fotozine).